Nois amb faldilles a l'escola? - Catalan

Washington, DC.- “Pot un noi portar una faldilla per anar a l’escola?”. Amb aquest provocador títol en portada, el New York Times obre un interessant debat sobre la permissivitat als centres educatius. Als Estats Units, més segurament que a Catalunya, l’aparença externa en el vestir és força indiferent a la resta de la gent. El concepte d’hortera del sud d'Europa aquí seria ignorat literalment i passaria desapercebut. Per això segurament, els que volen cridar l’atenció motivats per una o altre raó, ho han de fer d’una manera més exagerada. Aquí teniu alguns exemples que cita el reportatge: un noi “va ser convidat per l’escola a anar-se’n cap a casa perquè portava botes amb plataformes”, a l’estat de Geòrgia va passar el mateix amb un altre noi que “anava maquillat i amb texans excessivament prims”, o el d’altres adolescents que van anar a classe amb samarretes de màniga curta i coll de V amb el que podien exhibir els pectorals.

On estan els límits? Quin és el punt d’equilibri entre el vestir correctament per les circumstàncies i el respecte a la identitat de l’alumne?

La disciplina és un valor en crisi difícil d’aplicar en la societat intercultural i interracial del nostre temps, on el vestir és avui més que mai, una forma d’expressió de la identitat. L’equilibri és delicat, més a l'escola, on els pedagogs insisteixen en la importància d’educar tenint en compte polítiques d’antidiscriminació, factors de salut mental, convencions socials i, la que per mi és més important, distraccions a classe.

Crec que com en moltes circumstancies de la vida, la llibertat individual acaba on comença la de l’altre. Si un pentinat poc convencional pot distreure a la resta de companys i companyes, és recomanable prohibir-lo. Si una faldilla és massa curta per una aula, és recomanable prohibir-la. Si unes botes militars són perilloses, és recomanable prohibir-les. I és clar, la paraula que provoca i a molts fa por és la de prohibir. Dir “no” quan toca, no ens ha de fer por, perquè educar no vol dir ser permissius, sinó explicar els perquès i ser intransigent quan és necessari.

A l’escola, els alumnes aprenen i donen forma a la seva personalitat per, en el futur, viure en societat on hauran de reprimir-se moltes vegades al llarg de la vida perquè la seva llibertat toparà amb la d’algú altre. I aquí hem d’estar sempre recolzant als mestres.

Foto: The Sunday Morning Herald

La paranoia del fin del mundo - Spanish

Washington, DC.- Se acaba de estrenar una nueva película apocalíptica, “2012”. El director Roland Emmerich vuelve a la carga con sus fatalistas predicciones del futuro a las que ya nos tiene acostumbrados. Lo hizo con “Independence Day” y con “The Day After Tomorrow”, y ahora recupera la teoría maya que augura catástrofe y destrucción como consecuencia del alineamiento del Sol y el centro de la galaxia el 21 de diciembre (12) del 2012.

El género catastrofista no nos tendría que preocupar más que el de terror, el del lejano oeste o la comedia, sino fuera por las consecuencias que está ya teniendo tanto fatalismo, azuzado convenientemente por millones de vídeos en You Tube y páginas en la Red que detallan el fin del mundo. Me preocupa que pueda haber tanta incultura como para no discernir entre ficción y realidad, entre paranoia y cordura: explica el New York Times que científicos de la NASA reciben consultas cada día de gente que les pide confirmación de lo que se avecina para “dejar de pagar la hipoteca” e irse de vacaciones, matar a su mascota para “ahorrarle el sufrimiento en el 2012”, o aún peor, el de “una mujer preguntándose si ella debería suicidarse y matar a su hija en estado”.

Siempre tendremos dudas acerca del futuro y por eso siempre nos interesará. Aun no siendo un consumidor del género, no veo mal que haya quien haga del miedo a un futuro aterrador un negocio, pero sabiendo que no puede vender pseudociencia como ciencia argumentada.
La NASA tiene por política no comentar películas, dejando el papel a los críticos cinematográficos, pero cuando el debate de la pseudociencia excede la pequeña o gran pantalla —como está siendo el caso—, se ha visto obligada a intervenir en el debate colgando algunos vídeos o comunicados aclaratorios.

Orson Wells en 1938 ya comprobó las consecuencias de su ficticia invasión marciana de Nueva Jersey con su “La guerra de los mundos”. Tras más de medio siglo de cultura audiovisual, aún estamos en las mismas.

'Lopez Tonight' i la integració hispana - Catalan

Washington, DC.- Si hi ha algun programa emblemàtic en l’entreteniment televisiu als Estats Units, aquest és, al meu entendre, el Talk Late Show. Les grans cadenes de televisió lluiten aferrissadament per tenir els millors showmans que barregen informació i entreteniment a entrevistes, actuacions musicals o muntatges audiovisuals en horaris de màxima audiència. David Latterman, Conan O'Brien, Jay Leno o Jimmy Fallon són alguns dels més destacats avui a la petita pantalla. A la llista però s’hi acaba d’afegir George Lopez amb l’imaginatiu títol pel seu programa de Lopez Tonight.

López és un mexicà/nord-americà amb experiència en el món de la televisió i l'espectable que ara, de la mà de la cadena TBS, arriba a la màxima audiència amb un producte ja inventat per transmetre un missatge diferent, el de l’etnicitat en els Late Shows.

TBS ha fet una campanya televisiva impressionat per promocionar Lopez Tonight. Vaig seguir encuriosit el primer programa per conèixer aquesta nova estrella televisiva “chicano”—com ell mateix es va definir—, de veu ronca i trencada, impecablement vestit i pentinat, i amb un somriure un xic artificial.

Lopez reivindica la importància del fet hispà als Estats Units. Fa un programa en anglès “y también en español”, que només utilitza en frases fetes o expressions curtes. Durant el primer monòleg, va assegurar que “the revolution starts tonight”, fent una crida als televidents per una nació unida—“America put your hands together”, va dir varies vegades al llarg del programa.

Però tot i la idea atractiva d’unitat i integració, López em va decebre. Al seus guions recorre a tòpics massa habituals en aquest tipus de programes; i allí on podria vendre diferència, el que ven és barroeria. “Mira cabrón”, li va deixar anar en clau d’humor a un convidat. “Pinche cabrón”, va dir-li a un senyor de públic. “Qué cabrón”, va repetir diverses vegades posant cares simpàtiques.

La hipocresia televisiva nord-americana va tapar altres paraules malsonants amb el sostingut característic pip que no deixar sentir-les però sí entendre-les. “Fuck!”, “...this fucking...”, “oh, shit...”, i un llarg etcètera.

Amb l’excusa de l’humor, les paraulotes envaeixen un programa que precisament per l’aspiració que té, fa mal als hispans. L’èxit de l’humor amb qüestions políticament incorrectes està en la mesura i la intel·ligència. En el primer programa, a Lopez li van faltar les dues. No va ser mesurat en utilitzar un vocabulari que, a més, no s’adiu al col·lectiu (com si en altres idiomes no existissin paraulotes); i no va ser intel·ligent amb les bromes, els subjectes de les quals eren personatges poc cultivats o marginals en tòpiques situacions que no ajuden a la integració.